Escrit per Àlex Caralps.

Passa quelcom. Hi ha persones a la nostra organització que no se senten a gust. De cop i volta, posen sobre la taula que hi ha persones amb més poder. Que els nostres espais de decisió, producció, reproducció i lleure estan presos per una estructura no visibilitzada ni tinguda en compte que provoca un clar desequilibri en la participació, elaboració i gestió dels processos col·lectius. Alhora, genera malestar, inseguretat i invisibilitza una part del col·lectiu. No està regulada formalment i molt menys consensuada, però és la norma que predomina i travessa tots els nostres espais i formes de fer.

Una part del grup està present en tots els espais de forma majoritària, potser en nombre, temps o paraula i en aquest estar present, de manera subtil, s’apodera més i les coses són cada cop més properes a la seves formes i maneres de fer, acumulant privilegis no compartits. La denúncia cau com una bomba. El mecanisme es repeteix, gairebé igual, en tots els col·lectius. Les persones afectades, les oprimides, s’organitzen per canviar la situació. Les privilegiades, opressores, en la majoria de casos no se senten al·ludides, no veuen l’ opressió i justifiquen els privilegis com a mèrits personals per qüestions de caràcter o esforç. En el millor dels casos, com a reacció en escoltar l’avís de les oprimides, les persones privilegiades senten empatia i emprenen la tasca de veure què passa. Potser, fins i tot, creen espais on treballar aquest tema. Però generalment, quan la pressió de part de les oprimides disminueix, els esforços de les privilegiades també es dilueixen… i, com si no hagués passat res, tornem a l’estat inicial de Dones i Homes. Sí, aquestes desigualtats, aquesta estructura «invisible» i «informal» és EL GÈNERE.

En una entrevista a la ràdio sentia la següent afirmació: la violència de gènere no existeix, el gènere és la violència. Posem sense vels ni embuts el que fa temps que sabem i veiem: que el gènere és una estructura de gestió i control del poder; que aquesta estructura és injusta, repressora i, per tant, violenta i que nosaltres en formem part, vulguem o no. Per això, hauria de ser un imperatiu que ens posicionem al respecte i que actuem de forma col·lectiva, com ho fem davant de la resta d’injustícies contra les quals lluitem i com ho fem també a favor del món que volem construir. No cal dir que les dones ho tenen clar. Des de ja fa temps, i des dels diversos feminismes, s’han posicionat, ho han denunciat i estan actuant.

Els homes són una altra història. No tots, és cert. Però en general és un tema que ens paralitza, ens fa por, ens incomoda. No estem acostumats a ser l’enemic a batre. Venim de la tradició de transformar el món per transformar-nos i aquesta lluita potser demana transformar-nos per transformar. El retrat robot de l’opressor s’assembla massa a nosaltres, té tics que ens són familiars. Potser aquí radica una gran part del problema per abordar el tema, cal que acceptem i identifiquem, dins nostre, en nosaltres mateixos, què estem reproduint, quins privilegis no compartim i de quins abusem a les reunions, a les assemblees, a les festes, a les relacions i al dia a dia. És veritat que podem deixar-nos endur per la culpa fàcilment, i ja sabem que es un sentiment perillós doncs ens pot portar a treballar per canviar les coses o ens pot paralitzar i defugir de les causes. Però si no prenem consciència, ens responsabilitzem i actuem en conseqüència està clar que esdevindrem -si no ho som ja- còmplices del crim del gènere.

En definitiva, es tracta de treballar, actuar i conflictuar amb nosaltres mateixos. Això ens costa perquè segurament no sabem com fer-ho, com abordar-ho… i potser justament aquest no saber com fer-ho seria un bon inici del camí, un motiu per ajuntar-nos i començar a treballar-ho col·lectivament. Responsabilitzant-nos de la part que ens toca i posar sobre la taula el tema del gènere als espais en els quals participem, a la vegada que donem suport, reconeixem i aprenem del que ja s’ha fet i s’està fent des dels feminismes.

Si creiem en la transformació social, en la revolució, en els móns nous que portem als nostres cors, estem obligats a posar de la nostra part per subvertir, revolucionar, eradicar l’heteropatriarcat i construir altres imaginaris més horitzontals i en concòrdia amb els nostres valors. Sinó, el gènere, el gènere-violència seguirà allà, com ho ha estat fent durant segles… a dins nostre, als nostres col·lectius.

El 8 de març ens veiem als carrers i cada dia als col·lectius, cooperatives i ateneus…. L’ESS serà feminista o no serà.