L’Economia Social i Solidària (ESS) no és només una manera de repensar el treball i la manera en què produïm béns sinó, també, quina és la nostra relació amb ells com a consumidores. En aquest sentit, hi ha un bé de primera necessitat que ha estat en el focus de la lluita social sobretot d’ençà que va esclatar la bombolla immobiliària: l’habitatge. Tot i que a Catalunya ja hi ha algunes experiències concretes de formes anticapitalistes d’apropar-se a l’habitatge com Can Masdeu o Cal Cases, la major part de la ciutadania segueix sense concebre-les com una alternativa plausible i, de fet, són una realitat completament desconeguda per a moltes persones.

Una de les fórmules jurídiques (tot i que no l’única) que s’utilitza per accedir a l’habitatge sense possibilitat d’utilitzar-lo amb finalitats especuladores és la cooperativa d’habitatge en cessió d’ús en la qual les sòcies poden accedir a l’habitatge mitjançant un capital social inicial d’entrada a la cooperativa i pagant unes quotes mensuals que es destinen al manteniment de l’edifici i del projecte en general. En cas que algú marxi de l’habitatge, se li retorna el capital social inicial (i la part de les quotes que s’avingui, en alguns casos), en cap cas, pot especular amb el preu d’aquest pel seu propi compte. Se sol citar alguns països nòrdics (Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Noruega) com a prova de que aquesta és una alternativa factible a gran escala.

Des de principis del segle XX, a Dinamarca es van impulsar diverses lleis que han afavorit l’aparició de diferents formes d’habitatge social. Principalment hi ha dues fórmules socials de tinença: les cooperatives privades (en les quals la comunitat d’inquilins és sòcia de la cooperativa propietària de l’edifici i en defineix les normes d’ús) i les associacions sense ànim de lucre (vora 800 entitats sense ànim de lucre gestionen un extens parc d’inmobles, molts cops amb el suport de l’administració per tal de proporcionar lloguer social). Aquestes opcions representen el 7% i el 22% del total d’habitatges danesos, respectivament. Tot i ser la forma de tinença menys utilitzada, les cooperatives d’habitatge tenen una presència considerable, sobretot si les comparem amb la realitat catalana. El seu pes és especialment rellevant a la capital, Copenhaguen, on un terç de les unitats d’habitatge pertanyen a cooperatives d’habitatge.

Font: Commodifying Danish Housing Commons

Henrik Gutzon Larsen és un investigador danès que no només és soci d’una d’aquestes cooperatives d’habitatge sinó que ha dedicat la seva recerca a investigar sobre aquestes formes d’accés a l’habitatge. Denuncia que han estat mercantilitzades en els últims 15 anys a causa de la implantació de diverses polítiques liberals que les atacaven directament. Per exemple, el preu dels habitatges pertanyents a cooperatives d’habitatge s’ha quadruplicat entre 1999 i 2011. En el marc de la FESC 2016, La Borda (una cooperativa d’habitatge santsenca) el va invitar a parlar del popularment conegut com a model Andel. Vam poder tenir el plaer de poder conversar amb ell sobre el rol de les cooperatives d’habitatge a Dinamarca.

Com s’organitzen les cooperatives d’habitatge a Dinamarca?

El cooperativisme d’habitatge avui en dia està molt poc organitzat políticament i no està recolzat per cap moviment social. Hi ha milers de cases gestionades per cooperatives d’habitatge i cadascuna d’elles viu la seva pròpia i particular dinàmica. Algunes d’elles estan interessades en certs temes, però en la major part dels casos és simplement una altra manera d’organitzar l’accés a la habitatge.

Tot i així, hi ha algun avantatge inherent a viure en una cooperativa enlloc de comprar un habitatge?

És més barat.

No dóna cap tipus de protecció contra els desnonaments, per exemple?

A Dinamarca, si llogues, estàs molt ben protegit per l’estat. És molt difícil que facin fora de casa seva a gent que hi viu de lloguer. Pel que fa a les cooperatives d’habitatge, realment depèn de cada cooperativa ja que són ens completament independents i organitzats localment i per tant dependrà de les persones que la integren. Típicament a les comunitats, per exemple a la meva, si algú no pot pagar, sempre li donem una oportunitat. Normalment no sol ser només un problema de diners sinó que hi ha un problema social al darrere i intentem ajudar en la mesura del possible. A la meva cooperativa només hem fet fora a una persona i va ser perquè estava utilitzant la casa en contra dels reglaments, ja que s’exigeix que sigui primera residència, i ell l’estava llogant a tercers.

Es pot expulsar a persones de la comunitat de veïns en una cooperativa d’habitatge?

Cadascú es fa les seves pròpies normes, així que sí, sempre pots expulsar qui les incompleixi. Com et deia, depèn de la cooperativa. Legalment s’ha de celebrar una trobada anual de totes les persones propietàries on es prenen les decisions importants. Més enllà d’això, hi ha un grup de persones que representa a la comunitat i que pren les decisions del dia a dia. Són aquestes persones qui hauran de fer front als impagaments o altres problemes i, en general, es preocuparan de la situació social que pateixen les persones de la seva comunitat.

Quin tipus de lleis creus que s’haurien d’impulsar per evitar que s’especulés amb les cooperatives d’habitatge?

És difícil fer-ho a través de la creació de lleis perquè les lleis sempre es poden canviar. En el cas de Dinamarca, per exemple, totes les cooperatives han de tenir una constitució que inclou algunes coses, molt poques, comunes per llei. Doncs bé, fa uns anys, quasi totes tenien una clàusula afegida que deia que els habitatges de la cooperativa no es podien utilitzar com aval per demanar un crèdit bancari. Però aleshores arribà un govern liberal i va fer una llei que il·legalitzava aquest tipus de clàusula. És molt difícil de revertir això. Des de la teva pròpia cooperativa pots intentar impulsar algunes mesures per mantenir-ho però no pots garantir que es mantindran al cap de 10 anys quan la gent que habita l’edifici hagi canviat.

Seria útil tenir un moviment social fort al darrere?

Fa 20 anys no hi havia un moviment social com a tal, però sí el que anomenàvem la ideologia del cooperativisme, que no era exactament d’esquerres, però que suposava un cert sentiment de solidaritat. Si et mudaves a una cooperativa d’habitatge, gaudies d’aquella solidaritat. Això ja no passa perquè ha canviat la mentalitat de la societat. Ja no és així. Jo crec que la millor opció és tenir algun tipus d’estructura federal on les comunitats individuals segueixen sent força independents i puguin fer el que vulguin però pertanyent a una organització més gran que vetlli per tot allò relacionat amb polítiques econòmiques. Algunes decisions d’embargadura s’han de prendre a un nivell federal. Però això suposa temps i que les cooperatives no puguin prendre ràpidament decisions al respecte.

Una estructura similar a la del FUCVAM a Uruguay?

És molt important tenir un sistema en el qual els assumptes més fonamentals s’aproven i decideixen a gran escala, perquè habitualment les persones perdem la perspectiva quan hem d’enfrontar un problema a petita escala. Per exemple, a la meva cooperativa, quan la llei va permetre-ho, una persona va proposar incrementar el preu del nostre habitatge. I estàvem allí, 50 persones assegudes, sabent que, si aprovàvem aquella moció, seríem un milió de corones més riques i això són molts diners. No hauríem de donar-li a la gent aquesta oportunitat, perquè les assemblees són petites i encara que estiguin compostes per bona gent, és difícil dir que no a una cosa així.

Conta’m més d’aquest conflicte…

Quan em vaig mudar a la meva cooperativa, fa 22 anys, era un habitatge petit i en males condicions en un edifici vell. Vaig pagar unes 25.000 corones daneses com a capital social; en aquell moment corresponia al salari mensual d’un acadèmic, per situar-nos (3.000€ al canvi actual). En aquell moment aquesta quantitat era elevada per tractar-se d’una cooperativa, però era increïblement barata comparada amb l’accés a l’habitatge privat. Jo era estudiant i m’ho podia permetre. Al cap d’uns anys vam fer reformes estructurals, alguns pisos es van fusionar en un de sol i vam instal·lar calefacció central, aigua calenta i aquestes coses. Després d’aquestes millores, em vaig mudar a un dels pisos que s’havien fusionat i el meu capital social va passar a ser 300.000 corones, que encara és accessible per a salaris de classe mitjana. Però llavors, quan la llei va canviar, sense haver fet cap canvi a l’edifici, vam tenir aquella reunió i quan vaig sortir de la sala, el capital social per accedir al meu pis havia passat a ser d’un milió de corones. Un pis similar, per un propietari particular, deu valer uns 3 milions de corones així que segueix sent més barat, però massa car per garantir-ne l’accés a les famílies de renda baixa.

Vas votar en contra d’aquest augment en el capital social?

Vaig votar que no i vaig argumentar-hi en contra. M’adonava que hi havia moltes persones que se sentien incòmodes amb aquella decisió, perquè encara recordaven aquell esperit de solidaritat al que s’havien vinculat les cooperatives d’habitatge en algun moment. Vaig utilitzar arguments molt simples com «No recordes quan et vas mudar a la cooperativa? No va ser maco que fos barat i que hi poguessis entrar tot i estar a l’atur? Si aprovem el que s’està votant avui, aquesta opció ja no serà accessible per a altra gent». No puc recordar el resultat de manera exacta però crec que només 7 persones de 50 van votar en contra de la moció, va ser una victòria del sí aclaparadora. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que alguna cosa havia canviat en la mentalitat d’aquelles persones i de la societat sencera, que érem molt més individualistes i que només ens cuidàvem d’allò que ens afecta directament. Aquell dia algú em digué «Bé, Henrik, si tu vols vendre el teu pis més barat, pots fer-ho». No entenien la dimensió social d’aquella decisió i això és perillós. Aquest tipus de temes no els haurien de poder decidir els beneficiaris directament. Si ara esteu començant a organitzar-vos a Catalunya, el millor que podeu fer és posar tants obstacles com sigui possible per evitar que es puguin donar situacions com aquesta.

S’ha intentat mai organitzar alguna cosa com aquest segon nivell que proposes, a Dinamarca?

En la situació política i social actual a Dinamarca seria molt difícil generar-ho. S’hauria d’haver creat abans que passés tot això. Avui en dia ja hi ha molta gent que no pot participar de la comunitat de cooperatives d’habitatge perquè li és impossible pagar el capital social.

Quina línia d’investigació estàs seguint actualment?

M’estic centrant en el que anomenem cohabitage o habitatge col·laboratiu en el qual no només es comparteix la propietat de l’edifici sinó que també es fa vida en comú.

Tens algunes conclusions respecte a aquest model de vida en comunitat?

Encara hi estem treballant. Estem fent un estudi comparatiu de Suècia, Dinamarca, Alemanya i Espanya. Encara no hem acabat però moltes d’aquestes cases es van organitzar com a cooperatives en els anys 1980 i 1990. A Dinamarca passen moltes coses interessants en aquestes comunitats tot i que encara estan molt tancades en si mateixes. Són comunitats petites vivint les seves pròpies vides i bastant segregades sense contacte d’unes amb les altres. Ja és prou difícil i implica molt esforç fer que una comunitat funcioni, així que no queda molta més energia per fer política més enllà.

Hi ha moltes experiències de cohabitatge?

Estic intentant esbrinar quantes comunitats d’aquest tipus hi ha i, de moment, diria que és una xifra al voltant de 120 experiències. Dinamarca no és un país molt gran, així que això vol dir que són bastantes. Són encara més, vora 200, si comptem les comunitats per a gent senior (majors de 50 anys).

Com és la vida en una casa comunitària?

Les comunitats de cohabitatge daneses solen tenir una sala i una cuina comunitària (tot i que cada unitat familiar també sol tenir la seva petita cuina individual) i es fan menjades comunitàries cada dia entre setmana. Depenent de la quantitat de gent que visqui a la comunitat, això pot implicar cuinar una vegada al mes per a la comunitat sencera. Estic escrivint un article sobre això i hi trobo molts beneficis. És perfecte per poder compaginar-ho amb la criança si ets una mare o pare solter, per exemple. També és una molt bona manera de viure per a la gent gran, especialment per aquelles persones que han perdut la seva parella. Tot i això, el seu impacte polític és encara molt feble a Dinamarca.